El Camí de la Llibertat

Desprès de l'ofensiva alemanya del maig 1940 i de la divisió de França en dues parts, una zona ocupada al nord i una zona lliure al sud, molts civils i militars, fugint un món de persecucions, d'empresonaments i execucions, indissociables de la barbàrie nazi, es refugiaren tant aviat com van poder en aquesta zona lliure, sinònima d'esperança.

Entre els militars trobàvem presoners, evadits, voluntaris recentment allistats, fills de militars, pilots abatuts, tots ells motivats pel desig comú d'unir-se a les forces aliades a fi de continuar la lluita, però també comptàvem nombrosos civils, víctimes de tot tipus de discriminacions. Estrangers perseguits, insubmisos en situació de perill, jueus acorralats, resistents descoberts o denunciats.

ExodeLlur denominador comú el marcava el desig vital de sortir de França per entrar a Espanya a través dels Pirineus : sigui per simple instint de supervivència, sigui per resistir inexorablement a l'insuportable opressió ; a l'inici d'aquest èxode voluntari, tots aquells que eren capturats pels guarda fronteres espanyols eren malauradament tornats a França, internats pel règim de Vichy i entregats a les autoritats alemanyes ; un temps més tard, van ser mantinguts en detenció a Espanya i tot i que Franco era aliat d'Hitler i que tractava els nous vinguts sense miraments, empresonant-los en cel·les tristament celebres, durant una període entre 2 i 6 mesos (segons l'edat, la nacionalitat o el seu estatut...) els tornava la llibertat, segons uns acords econòmics més o menys secrets acordats amb les potències aliades. Al principi de l'ocupació, els Pirineus formant part íntegral de la zona lliure, va ser objecte d'una vigilància menys estricta, permetent d'aquesta manera els passos per itineraris més fàcils a persones amb preparació escassa, persones que s'espavilaven, soles o gràcies a relacions, per trobar allà mateix individus molt bregats a les dificultats muntanyenques que les conduirien a Espanya. Entre aquests acompanyants comptaven pastors, contrabandistes, forestals, caçadors d’isards, pagesos de pobles fronterers...

Però, a partir del 11 de novembre 1942, data que va marcar l'entrada dels alemanys en la zona encara no ocupada i a conseqüència del desembarcament aliat al nord d'Àfrica del dia 8 del mateix mes, la pressió nazi es va estrènyer, la vigilància s'intensificà notablement i guarda fronteres majoritàriament austríacs van ser enviats en nombre sobre la frontera. Així doncs, les patrulles es multiplicaren. Una zona prohibida de 20 quilòmetres fou instaurada a l'interior de la qual no es podia circular sense autorització.

A fi de millorar l'aproximació dels primers passos era essencial formar part d'organitzacions millor estructurades, més metòdiques i sobretot més secretes. Fou d'aquesta manera que van néixer xarxes britàniques, belgues, holandeses, poloneses, també de militars francesos, amb l'objectiu de passar persones però també documents i informació...

Escapar a través dels Pirineus
Per complicar la situació, a partir del mes de febrer 1943, i com a conseqüència de l'instauració del STO (Servei del Treball Obligatori) el qual obligava els joves a treballar en diverses indrets del Reich, s'inicià una onada d'insubmisos, els quals per evadir aquesta obligació van decidir, sigui acostar-se als maquis, o passar a Espanya. Davant aquest èxode massiu de ma d'obra barata (i tot i el nombre creixent i preocupant de militars que s'evadien), la repressió nazi s’intensificà de manera considerable, els arrests es generalitzaren, les xarxes van ser més perseguides, els guies caçats sense treva, fins al punt que dels 2 000 guies coneguts, prop de la meitat van ser executats o van morir deportats, tot i que gràcies a ells, uns 33 000 candidats a l'evasió van poder fer realitat el seu somni.