El Camí de la Llibertat

Desprès de l'ofensiva alemanya del maig 1940 i de la divisió de França en dues parts, una zona ocupada al nord i una zona lliure al sud, molts civils i militars, fugint un món de persecucions, d'empresonaments i execucions, indissociables de la barbàrie nazi, es refugiaren tant aviat com van poder en aquesta zona lliure, sinònima d'esperança.

Entre els militars trobàvem presoners, evadits, voluntaris recentment allistats, fills de militars, pilots abatuts, tots ells motivats pel desig comú d'unir-se a les forces aliades a fi de continuar la lluita, però també comptàvem nombrosos civils, víctimes de tot tipus de discriminacions. Estrangers perseguits, insubmisos en situació de perill, jueus acorralats, resistents descoberts o denunciats.

ExodeLlur denominador comú el marcava el desig vital de sortir de França per entrar a Espanya a través dels Pirineus : sigui per simple instint de supervivència, sigui per resistir inexorablement a l'insuportable opressió ; a l'inici d'aquest èxode voluntari, tots aquells que eren capturats pels guarda fronteres espanyols eren malauradament tornats a França, internats pel règim de Vichy i entregats a les autoritats alemanyes ; un temps més tard, van ser mantinguts en detenció a Espanya i tot i que Franco era aliat d'Hitler i que tractava els nous vinguts sense miraments, empresonant-los en cel·les tristament celebres, durant una període entre 2 i 6 mesos (segons l'edat, la nacionalitat o el seu estatut...) els tornava la llibertat, segons uns acords econòmics més o menys secrets acordats amb les potències aliades. Al principi de l'ocupació, els Pirineus formant part íntegral de la zona lliure, va ser objecte d'una vigilància menys estricta, permetent d'aquesta manera els passos per itineraris més fàcils a persones amb preparació escassa, persones que s'espavilaven, soles o gràcies a relacions, per trobar allà mateix individus molt bregats a les dificultats muntanyenques que les conduirien a Espanya. Entre aquests acompanyants comptaven pastors, contrabandistes, forestals, caçadors d’isards, pagesos de pobles fronterers...

Però, a partir del 11 de novembre 1942, data que va marcar l'entrada dels alemanys en la zona encara no ocupada i a conseqüència del desembarcament aliat al nord d'Àfrica del dia 8 del mateix mes, la pressió nazi es va estrènyer, la vigilància s'intensificà notablement i guarda fronteres majoritàriament austríacs van ser enviats en nombre sobre la frontera. Així doncs, les patrulles es multiplicaren. Una zona prohibida de 20 quilòmetres fou instaurada a l'interior de la qual no es podia circular sense autorització.

A fi de millorar l'aproximació dels primers passos era essencial formar part d'organitzacions millor estructurades, més metòdiques i sobretot més secretes. Fou d'aquesta manera que van néixer xarxes britàniques, belgues, holandeses, poloneses, també de militars francesos, amb l'objectiu de passar persones però també documents i informació...

Escapar a través dels Pirineus
Per complicar la situació, a partir del mes de febrer 1943, i com a conseqüència de l'instauració del STO (Servei del Treball Obligatori) el qual obligava els joves a treballar en diverses indrets del Reich, s'inicià una onada d'insubmisos, els quals per evadir aquesta obligació van decidir, sigui acostar-se als maquis, o passar a Espanya. Davant aquest èxode massiu de ma d'obra barata (i tot i el nombre creixent i preocupant de militars que s'evadien), la repressió nazi s’intensificà de manera considerable, els arrests es generalitzaren, les xarxes van ser més perseguides, els guies caçats sense treva, fins al punt que dels 2 000 guies coneguts, prop de la meitat van ser executats o van morir deportats, tot i que gràcies a ells, uns 33 000 candidats a l'evasió van poder fer realitat el seu somni.


Situat gairebé al mig de la carena pirinenca, aquest departament que comparteix part de la seva frontera amb Espanya i Andorra, fou des de empre, un lloc d'intercanvi privilegiat entre els dos països, franquejant colls sovint anomenats "ports", amb una altitud compresa entre 2 000 i 2 500 metres. A l'oest limita amb l'Alta Garona on es situa el Couserans, prolongada a l'est per la regió del país de Foix, segueix la regió d'Acs les Termes, veïna dels Pirineus orientals i d'Andorra.

En línia directa amb Espanya i més precisament la Vall d'Aran, aquesta contrada estava idealment collocada per afavorir les evasions. Degut a llur situació, les diverses xarxes anteriorment mencionades hi crearen cadenes. D'evasió. De fet la zona s'estén sobre una quarantena de quilòmetres als voltants de Sant Girons, la capital administrativa, punt de confluència de valls que donen sortida a la frontera passant pel Couserans, regió muntanyosa i frondosa i de difícil accés ; a grans trets, es situa entre el Portet d'Aspet, veí del pic de Crabré (2 629 m) i dels confins del Massatois que domina el pic dels Tres Senyors (2 199 m). Durant l'occupació alemanya una línia de ferrocarril avui desapareguda connectava Tolosa i Sant Girons (la casa del Camí de la Llibertat a estat construïda simbòlicament en el mateix indret de l'antiga estació), final d'una línia molt vigilada per la milícia i la Gestapo. Els candidats a l'evasió estava a punt de marxa però... únicament fins el novembre de 1942, pels motius anteriorment exposats i gairebé totes les temptatives reeixien, doncs els trajectes transitaven per camins de poca dificultat com, per exemple, els "ports" d'Aula o de Salau, que eixien dels pobles de Couflens i de Seix. Tant aviat com les forces nazis ocuparen la zona lliure, la necessitat d'utilitzar les xarxes, connexions i guies segurs es feu palesa amb persones bregades a aquestes missions, sempre actuant amb la màxima discreció.

Escapar a través dels Pirineus

La dificultat així com la llargada dels itineraris es van accentuar al fil dels mesos segons s'incrementava la vigilància ; a partir de llavors, els camins van emprar els "ports" en totes les estacions de l'any, els ports de Guillou per Aulus, (un bebè jueu el va franquejar en braços de Jeanne Rogalle que fou homenatjada amb el títol de justa, 60 anys més tard : relat que podeu llegir en el portal de l'Associació...), el port de Martérat per Ustou, d'Orle o Urets per Sentein, de Bentaillou per la vall de Biros... i finalment i sobretot pel port de la Claouère pel Mont Vallier, camí de referència i la descripció del qual permetrà al lector una descripció més acurada de les dificultats, tant materials com físiques, psicològiques o meteorològiques (sovint execrables a la primavera o a l'hivern) i típiques de tots aquests camins que gairebé tots els candidats a l'evasió, qui més qui menys, van haver d'afrontar. No cal dir que alguns d'ells hi van perdre la vida i que sense cap mena de dubte, aquestes travesses perilloses van engendrar innombrables drames coneguts o ignorats...

Els passadors del Couserans van pagar un greu tribut amb execucions i deportacions. Tanmateix la bona coneixença del terreny i dels costums dels seus perseguidors els van permetre desmuntar les trampes que els esperaven. Una trentena d'aquests passadors van permetre passar prop de 3 000 persones : 2 674 homes i 158 dones censades en les llistes de la presó de Sort a Espanya, i a les quals se'ls pot afegir aquelles que amb més sort van poder eludir l'empresonament espanyol, final temporer de tots els passos efectuats en la vintena d'itineraris emprats pels camins d'evasió. Entre tots, figura com un dels més emblemàtics i representatiu, el Camí de la Llibertat, anteriorment mencionat, i que unia Sant Girons a Sort passant pel pirinenc Mont Valier.

Aquest pòsit històric, ric de testimoniatges i reculls morals i materials mereix un reconeixement i treball de memòria i forma una anella que ens lliga a aquesta història. No és res més que la missió que s'ha proposat l'Associació del Camí de la Llibertat mitjançant dos realitzacions :

- La creació de la casa del Camí de la Llibertat.
- L'organització d'una caminada commemorativa sobre el recorregut del camí de la llibertat el segon cap de setmana de juliol.

La Casa del Camí de la Llibertat.
Finançada al 50 per cent per fons europeus, inaugurada l'any 2007, se situa a l'entrada nord de la ciutat, on l'antiga estació estava ubicada.

La Casa del Camí de la Llibertat
Es composa de dues parts : una planta baixa, on amb afany d'objectivitat històrica i honradesa intellectual, trobem una exposició permanent articulada a l'entorn dels Passadors i Evadits de França ; diferents panels ens ho mostren i alhora esmenten els llocs d'internament a Espanya, les xarxes, els Itineraris, els allotjaments, i els Passos, els llocs de residència forçada dels Jueus, els pilots abatuts en el nostre territori, els llocs de Memòria, els Màrtirs, els herois... Es complementa amb exposicions temporals enfocades en temes relacionats al mateix període, i una primera planta amb altell que dona cabuda als arxius i a la biblioteca. Roman oberta al públic cada dia de dilluns a divendres de les 14 hores a les 16 hores 30.


El recorregut del Camí de la Llibertat.
L'itinerari del camí d'evasió ha estat reconegut, marcat i autentificat a nivell de la Presidència de la república, entre altres llocs de pas pel Couserans, i inaugurat l'any 1994. El símbol que representa destaca pel fet que, per molt paradoxal que pugui semblar-nos, i tot i que sigui un dels camins més llargs i difícils, va ser el més utilitzat. A causa de la complexitat i dificultat del terreny, les tropes ocupants, van, en contra de llur voluntat, descuidar la seva vigilància…

L'Associació del camí de la Llibertat organitza cada any una caminada commemorativa oberta al públic la qual empra integralment el mateix recorregut : es pot obtenir informació i formular inscripcions a l'Oficina de turisme de Sant Girons o al portal de l'Associació.

El recorregut del Camí de la Llibertat
Tanmateix cal recordar als candidats que han d'estar ben entrenats, ben equipats, en bona condició física i alhora acostumats a afrontar importants desnivells. De fet, aquesta dificultat apareix a la simple lectura de les dades descriptives de cada etapa que seguidament adjuntem : quilometratge, horaris i desnivell. Per a més informació al respecte recomanem fermament la lectura d'una obra, en dos idiomes, anglès i francès, escrita per un escossés, localment adoptat : Scott Goodall, qui us guia, pas a pas, per aquest emblemàtic sender.

Contacte :

Paul Williams
7 rue Joachim du Bellay
11000 Carcassonne
Cette adresse e-mail est protégée contre les robots spammeurs. Vous devez activer le JavaScript pour la visualiser.
  uy Séris
9 place de l'Allée
09140 Seix
Cette adresse e-mail est protégée contre les robots spammeurs. Vous devez activer le JavaScript pour la visualiser.


Desitgem que tots els participants, siguin quins siguin, puguin en un, o altre moment, i malgrat la duresa del periple, conèixer l'intensa emoció, barreja entranyable d'admiració i compassió, al moment de fer coincidir llur pas amb la petjada d'aquells homes, dones i infants molts joves o d'edat avançada, aquells que en condicions molt més difícils, i en altres temps, van emprar el perillós sender de l'esperança : vet aquí el profund desig dels membres de la nostra Associació.

Igualment ens plau recordar que, amb tres o quatre anys d'antelació, durant la "Retirada", molts Republicans espanyols, ferotgement perseguits per Franco, van trobar refugi al Couserans, emprant precisament aquests mateixos camins, aquest cop, però, en direcció contrària, en precàries condicions...

El trajecte :
Primera part : de Sant Girons al Refugi dels Estagnous
 
Primer dia : de Sant Girons al llogaret d'Aunac (766 m). Distància : 23 Km. Temps : unes 8 hores.
Stele del Sr Louis BarrauEl punt de sortida es situa a l'entrada de la ciutat, a l'indret d'un antic pont de ferro (avui dia reemplaçat per un pont de ciment), el qual congr gava els fugitius durant l'ocupació. 100 m a dreta després de la benzinera Total, trobem l'actual urbanització de Beauregard ; a partir d'aquets indret, per pistes i senders ascendim gradualment per sobre els pobles d'Eycheil i Lacourt per desembocar a Alos i tot seguit al port d'Artigues situat a 800 m ; en aquell indret una estela recorda la tràgica mort d'un passador de 18 anys : Louis Barrau, capturat i assassinat pels Alemanys. Desprès es baixa fins al port d'Escots a 725 m per tornar a assolir els 760 m, terme de la primera etapa al llogaret d'Aunac.

Segon dia : d'Aunac (766 m) a la cabanya de Subera (1 499 m). Distància : 16 km : unes 6 hores.
Des d'aquest punt comencen les dificultats ; s'afronta l'alta muntanya i els seus majestuosos paisatges, mostres de paradís per bon temps però amb regust d'infern en la tempesta… ! Desprès de passar pel refugi d'Esbints, s'ascendeix al Coll de la Core (1 395 m) i seguidament es baixa per la carretera durant uns 300 m i, al primer revolt, agafem el sender a la dreta que ens condueix, passada la cabanya de Casabe, al coll de Soularil (1 579 m), i desprès a la cabanya de Subera (1 499 m) prop de la qual ens aturem per dormir (en tendes) ; el matí del següent dia, abans d'emprendre la marxa s'espera el segon grup que inicia la seva caminada al coll de la Core, persones que solament realitzen la segona part del recorregut.

Tercer dia : de la cabanya de Subera (1 499 m) al refugi dels Estagnous (2 245 m). Distància 13 km. Unes 8 hores.

Stele del HalifaxLa pendent s'endureix netament ; al cap de dues hores de pujada, s'arriba al pic de Lampau on una estela ret homenatge els seus tripulants anglesos d'un Halifax que va col•lidir contra la muntanya, el 19 de juliol 1945. Desprès un breu aturada, es continua l'ascensió cap el coll de Craberous (2 382 m) des d'on es baixa fins a la cabanya d'Espugue (2 110 m), i seguidament, passant per l'estany de Cruzous, s'ascendeix al Coll de Pecouch (2 494 m) abans de baixar fins al refugi dels Estagnous (2 245 m) on es passa la nit.

Segona part : del refugi dels Estagnous (2245 m) a Esterri de Àneu
 
Quart dia : del refugi dels Estagnous (2 245 m) a Alos de Izil (1 200 m). Distància 20 km. Unes 7 hores.
Des del refugi, lloc de repòs apreciat durant la guerra, lloc que fou abandonat durant força temps i finalment totalment restaurat, es baixa primer a l'estang Rond (Estany Rodó) (1 229 m) abans d'ascendir a l'estang Long (Estany LLarg 2 125 m) ; desprès d'una llarga i penible ascensió, s'assoleix amb merescuda satisfacció, la frontera espanyola al coll de Claouère (2 500 m). Una interminable baixada ens condueix a les vores de la Noguera Pallaresa, des d'on ràpidament s'arriba a Alos d'Izil, final d'aquesta llarga caminada.

El recorregut del Camí de la Llibertat
Just al costa, es situa Esteri d'Àneu, no lluny de la presó de Sort, la qual aquells temps, fou l'inevitable epíleg d'un llarg i perillós camí...